Escrits del Víctor
POLITIQUERIES- 22-2
05.02-14.02.22
LLEGEIXO EL “M'EXPLICO”, DEL PRESIDENT PUIGDEMONT, PER SI EN TREC L'ENTRELLAT! - (1 de molts)
Ja sabeu que m'agraden els llibres, ara anomenats de “Novel-la Negra”, d'intriga- o antigament de “lladres i serenos”, ja sabeu: Donna Leon, Andrea Camilleri, Agatha Christie, etc., i també els d'història entre molts altres. Resulta que el dijous passat (3 de febrer), m'abillà el llibre “M'EXPLICO-De la investidura a l'exili, 2016-2017”, del MHP Carles Puigdemont, i que desgraciadament tenim a l'axili, amb molts més. Sé que pensareu, a bona hora!, aquests ara ho fa, després que és publicà l'abril del 2020, ja fa dos anys. Doncs sí, ho he fet ara per deixar-lo reposar com el bon vi, o el bon cava, ja que els llibres, la vida i les persones, també, cal que tinguin solera. Encara que sigui d'un fet tant trist- que ja ho podíem imaginar, només veien la cara dels participants en un seguit de fotos-que sembla que estant ”missing”, i que es varen fer al Parlament de Catalunya, quan es proclamà la República Catalana el 27 d'octubre del 2017, on hi ha centenars de polítics i convidats al voltant de la barana de les escales de Parlament, i de debò que no cal fixar-s'hi gaire, ja que tots- o el 110%-, fèiem cares sèries, tirant a tristes, anant a molt tristes, o sigui al revés d'uns rostres alegres, de joia, com corresponia. En definitiva que tots, tots fèiem:“ Cara de pomes agres”, o com es diu: “Amb la cara ja paguen!”. Busque-ho, fixeu-vos- hi, i no ús ho perdeu!, per tot això...
M'endinso en una trista història d'abans-d'ahir.
Ara és quan començo a treure'm això del magí, ja que fa uns cinc dies que faig penitència, portant amunt i avall i llegint-lo, car, aquest totxo de llibre, d'unes 670 planes, i un parell de quilets de pes, i que portant-ho amunt i avall a la motxilla, m'arregla el cap i l'esquena, i no sé quina cosa més.
Llegir-lo dues o tres vegades.
Com una moto, he fet un nou repàs a les primeres 120 planes- alt per alt-, del totxo “del presi exiliat”, cosa que faré cada vegada, per amarar, el que pugui i més bé de les cròniques d'uns fets tan importants per la nostra història. Unes cròniques- encara que algú ha tingut la valentia de narrar-nos-ho, i no deixar-nos a l'estacada del que ha passat contemporàniament, en el nostre país, i en aquests temps convulsos i plens de traïdories de tota classe i que no cal ser gaire llest per veure que encara continuen i ho volen tot i més, cosa que anirem veiem, però no la INDEPENDÈNCIA CATALANA.
De totes maneres, de debò gaudeixo d'allò més, ja que em sembla que visc la història fosca del meu país, com si fos d'un altre lloc, d'uns fets molt importants, però que no acabaren gens bé-ni de prop, segons la meva òptica-, ni de la majoria dels seus actors, com el personatge que ens ocupa, i que és l'autor i inspirador d'aquest llibre, i que m'hi interessa, i m'inspira d'allò més, el que ha fet que m'animés, ara, a llegir-lo intesament, les vegades que calgui. Es per això que torno de repassar, encara que “de pressa i corrents”, el que va ocórrer de “la investidura a l'exili”, i que en mica en mica és va veien més clar qui exposa a l'exterior- una manera semblant, com va fer, l'any 1926, l'avi Macià, després dels fets de Prats de Motllo, que foren valents, agosarats, però no gaire reexits, però que en va recollir molta expectació, hi va fer molta propaganda, arreu d'Europa, per què en aquella època (del 4 de novembre del 1926), el fet català es conegués, com ara fa el “ presi exiliat”, i no altres fantasmes que diuen que són: “bona gent”.
A mesura que llegeixo, dues o tres vegades, les planes de rigor, aquesta vegada he llegit del dijous 7 de gener al 9 de maig del 2016 -a part dels pròlegs del MHP Carles Puigdemont, i del periodista Xavier Xirgo-. És com una sèrie d'intriga, per no dir de “lladres i serenos”. Hi continuo!
Víctor Lluelles i Cardona
