UN TOMB PER ALEMANYA- VISIONS DE MUNIC. (1)

 24.02.14

UN TOMB PER ALEMANYA- VISIONS DE MUNIC. (1)

Del 19 al 26 de febrer del 2014
La d'enguany deu ser la meva enèsima visita que faig a Munic, la capital ancestral de l'Estat Lliure Associat de la Baviera, ara una part important (Land) des del punt de vista turístic, industrial i econòmic de l'Alemanya Unificada. Una visita que des de fa anys faig més o menys per aquestes dates.
Munic com tots els llocs del món per moltes vegades que si vagi es força difícil conèixer-ho a fons, i es per això que aquesta vegada m'agradaria anomenar algunes coses que els turistes o viatgers esporàdics no descobreixen normalment. Ara com d'altres llocs d'Alemanya he pogut comprovar que la capital bavaresa està de moda, o més que abans, per motius molt diversos, primerament per les seves característiques de ser un lloc turístic per excel·lència i segons per la crisi imperant a Europa, sobretot al països del Sud. Deixeu-me que per constatar-ho us anomeni uns quants dels principals llocs muniquesos, com:
La Marienplatz amb la gran façana neogòtica del Neues Rathaus ( Nou Ajuntament) amb el seu famós carilló , un dels més grans d'Europa que toca i dansa a les 11 i 12 del mat, i a l'estiu ho fa a les 5 de la tarda. Aquest lloc que és el centre teòric i pràctic de la ciutat. Molt a prop hi podeu trobar el Viktualienmarkt un gran mercat a l'aire lliure que està obert tot l'any on a part de menjar i beure i podeu trobar tota classe especies, herbes, salses i més de quaranta varietats de patates entre moltes d'altres coses.
La Hofbräuhaus una de les cerveseries més famoses del món, d'obligada visita si es va a Munic, hom ho fa cada vegada que i sóc .I que es troba a uns centenars de metres de la Marienplatz, fundada com a fàbrica de cervesa negra pel Rei Guillem IV de Baviera el 1589, però que no s'obrí al public com a cerveseria fins a 1828. En la Hofbräuhaus fou on el 1920 es va fundar l'NSPD (Partit Nacional Socialista Alemany del Treball ) per part d'Adolf Hitler, encara que ho busqueu no hi trobareu cap referència ni vestigi, com si mai hagés passat (com en tota Alemanya, o gairebé).
L'Allianz Arena ( Estadi del FC. Bayern de Munic). Degut a la incorporació com a entrenador del FC. Bayern Munchen del llorejat ex jugador i entrenador ( Considerat un dels millors del món) en Pep Guardiola en la seva primera temporada del 2013-14, i seguin amb els èxits que tenia, tant l'equip bavarès en particular, com l'entrenador Guardiola per l'altra part. Tant la capital bavaresa, el seu principal club de Futbol i a la vegada el seu estadi d'original disseny arquitectonic s'han fet populars molt populars pels afeccionats al futbol, al Barça, o al mateix Pep. L'Allianz Arena es l'Estadi del FC. Bayern de Munic, tot i així i juguen els dos equips de ciutat el FC. Bayern de Munic i el TSV 1860 Munchen. Per anar-hi des de Munic agafarem el metro, línia U6 fins a l'estació Fröttmaning que no te pèrdua doncs és el final de la línia.
Es troba a uns 10 quilòmetres del centre de Munic, construït el 2002 i 2005 . Amb capacitat al voltant de 70.000 espectadors, fet amb façana d' un disseny molt futurista composta per uns 3000 panels d'alumini translúcid que sembla un neumàtic de goma.
Aquestes instal·lacions es poden visitar cada dia fins a les sis de la tarda, també amb visites guiades excepte els dies que hi ha partit. Les sis de la tarda a la mateixa hora que la façana amb aparença plastificada (d'alumini translucit) de l'Estadi canvia del seu blanc diürn per un blau o vermell-rosat nocturn (depenent de l'equip que hi juga) que s' albira des de molt lluny i sobretot de la Zona de l'autopista A29 (autobahn Munic- Berlin) o la A99 (autobahnring).
N'anirem parlant...

Víctor Lluelles i Cardona

http://elblocdelvictor.blogspot.com

I JA FA 50 ANYS D'”ELS ALTRES CATALANS”.

17.02.14

I JA FA 50 ANYS D'”ELS ALTRES CATALANS”.
Sembla estrany, com si no hagués passat el temps, ho recordo com si fos ara, i devia ser pels volts del 1964-65 quan vaig comprar la primera edició d'”Els altres catalans”, del Paco Candel,ho vaig fer a una llibreria sabadellenca que es trobava al final del carrer Creueta i al principi de la Rambla , en una plaça que com la llibreria no exposaré per no errar-la , i és que Sabadell ha fet uns grans canvis des dels temps que hom hi vivia, i d`això ja fa molts anys. Si llavors, ja vaig comprar aquell, ara cinquantenari llibre que en Francesc Candel Tortajada, Francisco Candel o mes popularment Paco Candel que li editaren l'editorial d'en Max Cahner i Ramon Bastardas , el seu quart llibre després de Hay una juventud que aguarda; Donde la ciudad cambia su nombre ; Han matado un hombre, han roto el paisaje i Els altres catalans quan tenia prop del quaranta anys, un llibre amb la traducció del castellà feta per Ramon Folch i Camarasa, i que reflexava el fenomen de la immigració a Catalunya, però sobretot la dels anys 1930 a 1960 que tant bé coneixia aquest immigrant dels anys vint , que amb els seus pares arribaren de Casas Altas, Rincon de Ademuz , ( una comarca que des dels anys 20 o 30 del segle XIX perteneix al Pais Valenciá malgrat ser molt singular, al constituir una illa valenciana en terres d’Aragó i Castella-la Manxa). La seva família es va traslladar a Barcelona quan era petit i va viure a les barraques de Montjuïc i després, a les Cases Barates del barri d’Eduardo Aunós, Can Tunis o la Marina . Si aquell llibre que llavors vaig comprar, resulta que a esdevingut en el més influent i aclaridor sobre el tema immigratori que Candel ja havia tractat en diversos articles i que a partir d'allí va llencar a la fama a l'escriptor de Donde la ciudad cambia su nombre on retratava directament com vivien els nous vinguts . Un llibre que després de les mes de vint i escaig d'edicions s'ha convertit en un estudi sociològic fonamental per a descobrir el què s’amagava al darrera del fenomen de la immigració que s'estava amagant. Entre les moltes coses que Candel deia en els anys seixanta - us recomano que llegiu el llibre, ara sense censura , jo també ho faré- triem la que diu:

“ L’únic fenomen observat és que als barris creats per la gent d’al·luvió hi ha racons –carrers, patis, escales- que són designats pel nom de la terra de la majoria que hi viu. A les Cases Barates de Can Tunis hi ha un pati de veïnatge que es diu Patio de los Andaluces perquè tots els que hi viuen són de la terra de Maria Santíssima. A les barraques de Jesús i Maria, també a Can Tunis, hi ha un carrer que també es diu Calle de los Andaluces –l’andalús és l’element que més abunda entre els nou vinguts, ja ho anem veient. (...)

Moltes de les coses que en Francesc Candel narra i explica en el seu assaig , hom ho va poder viure en directe a Sabadell principalment i d'altres llocs d'aquell Vallés- Com no hi ha res...- de llavors. I com el "replicant" de Blade Rumer he vist: “...créixer i fundar-se mes de la meitat dels barris de l'immigració de l'extraradi sabadellenc; ... molts barris que creixient amb barraques fetes dels materials mes inverosimils; ...molts immigrants que en els anys seixanta vivien en coves fetes directament a les parets del riu; ...barris com Ca n'Oriac, Can Rull o Torre-romeu, etc., que no hi havia ni un autòcton , i no se sentia ni una paraula en català ...” entre molts d'altres.

Això seria més llarg que una tesi doctoral, però resumint ja sabeu que Catalunya, com a país sempre ha estat i serà una terra de pas, d'al·luvió o un gresol, i per sort sempre hi haurà el que fa cincquanta Francesc Candel titulava “ Els altres catalans” . Gràcies per tot Paco.

Víctor Lluelles i Cardona

http://elblocdelvictor.blogspot.com

UN PAÍS TOT PLE D'ESTELADES.

10.02.14

UN PAÍS TOT PLE D'ESTELADES.
Resulta que tot Catalunya està atapeïda d'estelades, - i arreu n'hi ha per donar i per vendre – si doneu molts tombs comprovareu que com mai tots els carrers catalans estan curulls de les senyeres amb l'estel, omplen finestres, balcons, portes, i tutti quanti. Abans se'n podria veure alguna de despistada que els independentistes mes abrandats penjaven per algun onze de setembre, un Sant Jordi o la Festa Major de poble corresponent o simplement per donar testimoni de la seva fe, lluita i estimació vers aconseguir un país independent. Però ara, després de l'esclat del moviment sobiranista, de les manifestacions, de les diades i sobretot des de la Via Catalana, que segurament hi havia més estelades que persones, de costat a costat o agafades les mans que omplien els més de quatre-cents quilòmetres de dalt a baix de Catalunya i que es va meravellar i encara es meravella a tot el món.
Si rondeu arreu de Catalunya, no trobareu cap ciutat, poble, barri o carrer que no hi hagi una estelada permanent, fins i tot d'aquelles que ja han canviat perquè l'inclemència del temps els hi ha pres aquella intemporalitat que es pensaven els duraria fins a ser lliures. Moltes vegades es troba llocs que hom no s'hagués pensat mai que n' hi hauria tantes.
Recordem quan aquelles senzilles i reivindicatives quatre barres amb un estel, que depenguen de la ideologia o del gust era blanc sobre blau o vermell sobre groc, i que molts portaven cofois en clauers o penjolls, però ensenyaven d'amagat mentre eren criticats i mofats per il·lusos i que ara es troben i se'n fan les coses mes inverosimils.

Una bandera de lluita cap a la independència que molts partits, ara, partidaris del sobiranisme ja l'han incorporat a la seva escenografia, potser sisplauperforça i que tothom ja la considera com una imatge mes del paisatge dels nostres carrers i manifestacions.
L'estelada s'ha tornat tan famosa i popular que aquest dissabte ( 8 de febrer) passat una parella de la Guàrdia Civil anotava a Sant Celoni adreces on hi havia penjades estelades, segons el diari Ara, notícia que es va conèixer per un tuit denúncia de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) i que un dels veïns ho explicava així: “Han entrat dos guàrdies civils a la plaça de la Vila, i s'han posat davant de tothom, mirant els diferents edificis i aixecant els dits, comptant les estelades i prenent nota a una llibreta.” a partir d'aquí s'ha produït un rebombori la xarxa en resposta a aquest acte surrealista a Sant Celoni de la guàrdia civil per mitjà de : #GuardiaCivilTincEstelada i que fins i tot se n'han fet ressò premsa internacional com el diari “ L'indépendant “de Perpinyà.
Per altra banda l'odi a les estelades arriba lluny doncs aquest mateix diumenge (9 de febrer) passat que foren prohibides a la final de la Copa ACB de bàsquet, jugat a Màlaga i que va enfrontar el FC Barcelona i el Reial Madrid. En aquest partit l'afecció del Barça, no han pogut ensenyar estelades , doncs la policia espanyola a l'entrada del pavelló les ha confiscat , dient als portadors que la bandera estelada consta en una llista d'objectes prohibits.
De totes maneres potser aniria bé que aquest espiets que compten estelades com a Sant Celoni passessin arreu de Catalunya i així serviria pel Servei d'estadística per la sobirania. El que no saben es que a partir d'ara la bandera catalana amb estel és multiplicarà arreu dels carrers catalans d'una manera exponencial.

Víctor Lluelles i Cardona

http://elblocdelvictor.blogspot.com

RECORDANT ELS PASTORETS DE LA GALERIA A RÀDIO MARICEL . (Del 1999al 2002)

RECORDANT ELS PASTORETS DE LA GALERIA A RÀDIO MARICEL . (Del 1999al 2002)

Dedicat a tots els que varen participar i gaudir els Pastorets de La Galeria.

La meva intenció era publicar aquest article pels voltants de les festes Nadal del passat 2013, però com que , crec, ès una historia intemporal i d'interès sitgetà, per aixó que ho publico ara tal com vaig escriure en aquelles dates.

“ Remenant papers antics fa dies que vaig trobar una cosa que el seu record em va arribar a l'ànima. Es tracta d'una Postal dels Pastorets de La Galeria que varem publicar l'any 2000 que per a mi i suposo per molta gent representa, tambè, el record imprés de les emissions nadalenques d'uns Pastorets radiofonics que duran dos o tres anys varem fer pels vols de Nadal.

“Ja que estem en aquestes dates nadalenques, encara que han passat uns deu anys potser val la pena recordar uns Pastorets radiofònics que es varen fer durant al programa La Galeria de Ràdio Maricel de Sitges i que es una historia sitgetana que també forma part d'aquestes festes i que crec que valdria la pena que quedés en la memoria col.lectiva.

Petita historia dels Pastorets de La Galeria.

“Després que feia uns anys cada dissabte de l'emissió en directe, del programa cultural La Galeria, se'ns va acudir de fer uns Pastorets que varen durar fins el 2002 i posteriorment s'emitirien sovint en diferit. Aquest “divertimento” radiofònic, - com així el definirem-, fou un experiment col.lectiu que hi intervingueren moltes persones i que aquest record està dedicat a tots ells i per descomptat als molts oients que ens seguirent. Uns Pastorets que partiren d'una versió lliure de l'Estrella de Nadal de Josep CC, Tapias i Rafel Anglada i que l'amiga Vinyet Panyella i un servidor adaptarem amb il.lusió. De la molta gent que hi participarem, n'anomenarem - alguns que ja no estant entre nosaltres - i d'altres que tambè recordem com : Vinyet Panyella, Albert Roca, Jofre Vilà, Joan Duran, Vinyet Duran , Joaquim Millan, Jordi Ibañez (+), Vinyet Panyella, Pere Junyent, Vinyet Marzoa, Josep Vadell, Víctor Lluelles,Josep Maria Alegre, Daniel Molinè, Barbarà Almirall, Andreu Parcerissas, Evelyn Galvan, etc

La Postal dels Pastorets de La Galeria.

“Començarem per la part fisica que es La Postal dels Pastorets. Una postal que feta partint d'un dibuix que ens va fer l'amic i pintor Jordi Parcerisas (pare de l'Andy (Andreu) Parcerisas) i que es va publicar per les festes nadalenques del 2000-01, quan feia tres anys estava en antena a Ràdio Maricel. Aquesta postal es practicament el programa imprès i la recordança de la que potser algun dia pugui esdevenir la Petita historia dels Pastorets de La Galeria.

“Com veureu en aquest article hi hem posat una gran foto de la postal per les dues cares, on podreu veure entre d'altres coses com que: La idea del Víctor Lluelles; Adaptació sitgetana de Vinyet Panyella; Coordinació de l'Albert Roca; Direcció i narració: Jofre Vilà; Regidora Musical:Evelyn Galvan; Control de So: Josep Maria Alegre. Amb el repartiment de: Jeret: Joan Duran; Benjamí: Joaquim Millan; Batuel: Jordi Ibañez(+); Somiela:Vinyet Panyella; Pastor: Pere Junyent; Verge Maria:Vinyet Marzoa;Simeó:Josep Vadell; Sant Josep: Albert Roca; Banyeta/Llucifer:Víctor Lluelles;Sant Gabriel: Daniel Molinè; Santa Isabel: Barbarà Almirall; Sant Miquel:Andreu Parcerisas, etc”

En parlarem mès endavant.

Víctor Lluelles i Cardona

http://elblocdelvictor.blogspot.com

BANGLADESH, VERGONYA I PERVERSIÓ DEL CAPITALISME.

30.04.13

BANGLADESH, VERGONYA I PERVERSIÓ DEL CAPITALISME.

Avui en dia al darrera dels anomenats Països Emergents , que molts d’ells ja sembla que siguin primeres potencies pel seu poder econòmic o industrial com el Brasil, Sud-àfrica, República Popular de Xina i Corea del Sud i encara que no hi ha un nombre determinat de Països o mercats emergents, podríem sumar-hi entre d’altres a: l’Índia,Mèxic, l'Argentina, Polònia, Turquia, Indonèsia, la República Txeca, Hongria,Perú,Polònia,Rússia,Malàisia,Marroc,Pakistan,Filipines,Romania,Tailàndia o Xile. Al darrera d’aquest venen els Països menys desenvolupats, també anomenats Tercer Món, països en vies de desenvolupament o subdesenvolupats. Un país pot ser classificat com a país menys desenvolupat, o pobre, si compleix amb tres criteris: una renda baixa , uns recursos humans dèbils ( baixa nutrició, sanitat, educació i analfabetisme adult); i una gran vulnerabilitat econòmica. Aquest països que n’hi ha mes d’una cinquantena i que es troben principalment a l’África, Asia i l’Oceania.

Treballar amb mínimes condicions.

Molts d’aquest països potser si que emergeixen, però ho fan a costa de la penúria de la seva població que treballa sota mínims. Si, això passa a la Xina, la India, Indonèsia, etcetera...i com veiem, també a Bangladesh ( un dels Països menys desenvolupats )  on la seva població treballa en condicions infrahumanes sense cap tipus de condició , ni social, ni laboral, (sense seguretat social,sense contractes, sense prevenció de riscos laborals, sense seguretat als llocs de treball, etc. Contractats per unes empreses anomenades “serioses i normals “ que a la vegada ha estat contractats per empreses d’aquí, o per multinacionals de tot tipus, sobretot tèxtils i de moltes marques de les que fan mes patxoca en el món occidental i que tots comprem i venem sovint. Marques i empreses ( de tot arreu, com s’ha vist hi podem trobar: Mango, Primark, Benetton, El Corte Inglés, etc) que si traslladen perquè els hi fabriquin uns productes el mes barats possible (cosa licita) i de la mes baixa qualitat possible (cosa il·lícita), sense cap control de les condicions humanes i laborals (cosa il·lícita) i que moltíssimes empreses i empresaris sense escrúpols no tenen cap problema en anar-hi. També ens toca als compradors que no tenim cap mirament en ser-ne partícips, tots som els pobres consumidors, sobretot en les rebaixes i del tot a cent dels països també anomenats “seriosos i normals “ del món occidental.  A Bangladesh, per exemple, hi ha els sous més baixos del món, avui s'atansa a 30 euros, aconseguits gràcies a grans mobilitzacions obreres, fins fa poc el sou mínim era de 16 euros el mes. Clar que així es el segon exportador mundial de roba, després de la Xina. La confecció es el 80% de les exportacions anuals, Quina vergonya. 

Els fets de Bangladesh.

Tinc de reconèixer que, tristament, nomes ho critiquem, exposem o en parlem, quan passen cossen com han passat aquest dies a Bangladesh, amb la gran desgracia de l’ensorrament el passat dimecres 24 d’abril del 2013 d’un edifici de vuit plantes a Dacca, la capital de Bangladesh - Edifici que es va construir amb materials de baixa qualitat, i que estava denunciat que no si podia treballar -. Fins ara, gairebé una setmana desprès, a causat més de 380 morts i 1.200 ferits. L’edifici anomenat Rana Plaza, era propietat de Mohamed Sohel Rana, per casualitat, un alt responsable de l'ala juvenil del partit al govern a Bangladesh, la Lliga Awami. Resulta que en aquest edifici hi havia un taller, entre molts d’altres, de la Phantom-Tac - nom força adient -, que el president n’es Aminul Islam, participada a parts iguals entre Phantom Apparels i Textile Audit Company, amb adreça postal a Reus (Baix Camp), i el català David Mayor n’és director general , “... a casa calderades...”, la Phantom-Tac ocupava 2000 metres quadrats de l'edifici ensorrat amb quatre empreses més fins 8000 metres quadrats . Aminul Islam va ésser detingut dissabte quan intentava fugir cap a l'Índia i David Mayor es buscat internacionalment.

Guaitem a prop, doncs de petits Bangladesh, també en tenim aquí i molts.

A 42 anys del Concert per Bangladesh de George Harrison encara es vigent el final de la seva cançó :

We'veu got to relleu Bangla Desh
Relieve the people of Bangla DeshRelleu the people of Bangla Desh

Víctor Lluelles i Cardona

http://elblocdelvictor.blogspot.com

redacciositgesnews@gmail.com 

UN TOMB PER MUNIC, 2013 DACHAU (2c.)

Articles del Víctor

UN TOMB PER MUNIC, 2013 DACHAU (2c.)

Del 9 al 16 de Febrer del 2013.

Anada al Camp de Concentració ( Ara Memorial) a Dachau.

Continuació ...

...

Visita a l’interior del Camp de Concentració a Dachau. (3)

Encara dins del “bunker”.

Quant arribo a la fi del llarg passadís, desprès de empapar-me com devien viure tancats dins d’aquell reguitzell de cel·les, miro si la porta del final està oberta, i així es,  l’obro i surto a l’exterior - cosa que no podien fer els personers del 1933-45-. Deixo l’anomena’t “bunker” , i torno a recórrer el partí ple de neu que hi ha entre aquest estaro i l’antic   Complex  d’Intendència SS, ara museu – exposició, fa un sol esplendit...  

Travesso el museu – exposició (Antic Complex  d’Intendència SS).

 ...torno a entrar-hi i m’encanto una mica per la sala on hi ha resumida la historia del camp despres de 1945, i tot seguit passo per una sala on hi ha dues exposicions de fotos, una de col.lectiva amb 17 fotos dedicades al KZ-Gedenkstätte Dachau, i una altra anomenada Generationen, on veig fotos de trobades, d’antics supervivents, presoners i familiars dels KZ- Gedenkstätte de Ravensbrück, Buchenwald, Bergen-Belsen, Flossenbürg, Mauthausen, Neuengamme, etc. Entro dins la sala que en diuen de Commemoracio, on comprovo el munt de plaques i objectes varis que han portat els familiars, m’emociono tocant i resseguin el gruixut llibre on hi ha les gairebe tres- cents mil persones que passaren per aquest Camp experimental.    

Passo per  la tanca original i el Pati de Revista .

Surto de la llarga visita, gairebé dues hores, del museu - exposició  , em tapo d’allò més i començo a trepitjar la blanca i freda neu i em dirigeixo a veure el barracó reconstruït, anomenat també bloc, ... i trobo de nou el jove japonès Manga..., que passa al davant meu, llavors penso que abans d’anar al barracó, passar per la part dreta, en direcció sud del camp, on hi ha el tancat original , reconstruït el 1965. La tanca consisteix en una franja de gespa,  - on els SS els disparaven si la trepitxaven- -, una amplia fosa, amb un tanca de filferro de pues amb electrificada i un mur posterior, tot el camp estava vigilat per set torres.

Des de la porta enfilferrada, on faig fotos, miro cap a la porta des d’on vaig entrar, al mig hi ha un gran espai buit , diuen que era l’antic Pati de Revista, lloc on matí tarda si feien formar a tots els presoners, per contar-los i recontar-los, m’imagino aquella gran esplanada plena de presoners famèlics i malvestits amb vestits de ratlles , i de nou em poso trist.

Visita al barracó reconstruït de mostra. 

Faig un reguitzell de fotos i cap al barracó ...,quan m’hi atanso ...el jove japonès Manga en surt... Cal dir que només hi ha dos blocs ( barracons ) reconstruïts i nomes se’n visita un, al darrere hi ha dues tires de setze bases on hi havia el total dels 34  , unes barraques que estaven previstes per 200 presoners i al final de la guerra les ompliren fins a 2000. Les originals pel seu pèssim estat foren derruïdes el 1964.

Ara es pot veure un barracó reconstruït on nomes hi ha les lliteres , les zones de reunió i els serveis, tot net i polit , però , com en tots els llocs d’aquestes tristes i ...instal·lacions noto la presencia dels esperits de tots aquella munió de presoners de tots tipus que foren privats de llibertats, vexats i exterminats per un regim cruel que va industrialitzar el terror,  la tortura i les execucions ... 

Anada al crematori.

Desprès de veure el barracó 1 que hi ha a la part dreta, em dirigeixo cap al fons del camp on hi ha les esglesioles de les diferents religions i anant avall a la dreta, fora de les tanques del camp si troben els crematoris i la cambra de gas - la única que hi ha -. Passo pel mig del carrer central del Camp amb els laterals plens d’uns grandíssims xops blancs que varen plantar els reclusos ara fa prop de 90 anys al principi del camp,  vaig baixant per on hi havia els 32 blocs restants i ...i una mica al fons veig de nou el jove japonès Manga al mig de la neu..., li faig una foto, quan arribo al fonts de tot, visito  la Capella Catòlica del Crist de les Angusties , la primera que es va fer l’any 1960, ... Hi veig sortir el jove japonès Manga...,desprès passo pel Convent Carmelita “Heilig Blut” de l’any 1964, pel Monument Israelita i de l’Església Evangèlica de la Reconciliació ambdues del 1967 i d’allí  travesso una porta amb filferro de pues de la tanca de la part esquerra del fons del camp i el passo pel pontet del canal paral·lel i vaig al crematori que el varen fer a fora dels límits del Camp.     

Abans d’entrar al Crematori passo pel davant de la Capella Ortodoxa - Russa construïda l’any 1955 , que es troba fora dels límits del Camp, a l’esquerra en direcció al Crematori.

Veure el Crematori.

Vaig cap un Crematori que ja hi vaig estar fa uns 9 anys, - però com que era en plena apoca que estava molt fotut no me’n vaig enterar de gran cosa -, ara torno a unes tristes i esgarrifoses instal·lacions que les SS feren construir l’estiu del 1940,  amb una cambra de gas i quatre forns d’incineració perquè no donaven l’abast a matar presoners ...

Voldria que aquesta sèrie articles des del KZ-Gedenkstätte Dachau, dedicar-los a la llarga llista de reclusos i presos politics o socials, que han sofert la crueltat i l’extermini del nazisme , i als antics supervivents, presoners i familiars d’aquest i de tots els camps de concentració, treball i extermini del món , siguin dels regim que siguin.  

Continuarà ...

Víctor Lluelles i Cardona

http://elblocdelvictor.blogspot.com

UN TOMB PER MUNIC, 2013 DACHAU (2b.)

UN TOMB PER MUNIC, 2013 DACHAU (2b.)     

Del 9 al 16 de Febrer del 2013.

Anada al Camp de Concentració ( Ara Memorial) a Dachau.

Continuació ...

...
Visita a l’interior del Camp de Concentració a Dachau. (2)

En un panel informatiu prop de l’entrada, ...i trobo de nou el jove japonès Manga..., llegeixo que al damunt de tota la teulada del Complex  d’Intendència els SS hi havíem escrit amb lletra gòtica unes altres grans i tristes ironies, com:  “ Hi ha un camí cap a la llibertat. Aquest passa per l’obediència, l’honestedat, la neteja, la sobrietat, l’aplicació, l’ordre, el sentit del sacrifici,la sinceritat,l’amor a la pàtria”.

En aquest  lloc el 1965 a iniciativa del “Comitè Internacional de Dachau”, la unió d’antics reclusos supervivents i l’ajuda de l’Estat Bavares es va fer un museu commemoratiu de l’antic camp de concentració.  

Ara aquest lloc hi ha un museu, sala d’exposicions, cinema, administració, biblioteca, sala d’estudis, etc, ). Abans d’entrar faig un munt de fotografies a la part de l’exterior on hi ha el Monument Internacional fet l’any 1968 per l’artista Nandor Glid que contrastava amb el blanc de la nevada i entro a dins el Complex, ara Museu- Exposició, per la primera porta del lateral dret en forma d’u que te aquest edifici. Nomes a l’entrar en una de les estances hi veig un lloc que venen llibres, catàlegs, informació, vídeos i records de la historia del Camp, ni havia en molts idiomes , menys els català i el castellà, malgrat tot, en compro, un en francès, que hi ha tota l’explicació del camp de Dachau i el seguiment  de l’exposició. Vaig anar passant endavant i veig la sala de grups i observo dos grans panels on si veuen els milers de Camps de Concentració, Treball i Extermini que el regim Nazi va estendre per tot Europa, ( on com tots sabem les SS del 1933 al 1945, varem aplicar les seves politiques de la por, d’explotació , genocidi i extermini de milions de jueus, opositors , comunistes, antifeixistes , etc., etc., mentre, els alemanys, els europeus i la resta del món és va passar anys mirant cap un altre lloc). Tinc de dir que l’interior d’aquest edifici es una barreja d’una exposició dins el lloc tètric que va ser abans, amb unes parets poc restaurades perquè així es vegi com era en els 12 anys d’existència del Camp on s’experimentava amb el terror. Continuo a la sala següent on hi ha en grans panels per ordre, l’antecedent històric de com fou possible la dictadura nacionalsocialista, ...., entro a la primera sala d’estudi on trobo la documentació de la República de Weimar on es veu  com si va arribar, passo a la sala on desvestien els presoners i precisament hi ha fotografies d’actes inhumans. Plafons amb els principis del Camp de Dachau, la segona sala d’estudi amb la propaganda nazi, la sala de vídeos on es poden seguir els relats d’antics presoners , una sala de lectura. Veig la paret unes lletres gòtiques molt grosses que hi diu Rauchen verboten, prohibit fumar, uns SS molt fins per algunes coses i molt cruels per d`altres. Passem a les sales grans, la primera esta dedicada als reclusos de Dachau del 1933 al 39 - any del començament de la 2ª Guerra Mundial i fou quan el funcionament del Camp va canviar completament -. La segona on s’explica com les SS dirigien el Camp. La tercera, a l’antic bany de reclusos, on si exposa les condicions de vida - quina ironia - al Camp del 1933 al 39. La quarta d’aquest cantó hi ha el Camp duran les conquestes militars nazis.       

    

A la meitat del local i tres quartes parts de la visita hi ha una sala de cinema molt gran, on es van passant seguidament 3 o 4 pel·lícules dels execrables fets del Camp de Dachau, i d’altres camps d’arreu. Hi entro, descanso , observo i m’esgarrifo a la vegada, al davant d’aquesta sala que es el centre de l’edifici, hi ha un espai amb models , maquetes i plànols del Camp i de la zona. Al costat hi ha una sala d’audicions amb  la musica dins del camp. Des d’allí passo a quatre grans sales on podem veure l’apoca dura del Camp de Dachau que va del 1942 al 45.       

Vaig a veure el “bunker”.

Desprès de passar per tota la llargada de l’edifici- exposició arribo a la porta de sortida cap al “bunker”, mentre al davant meu ... trobo de nou el jove japonès Manga...,que surt per la mateixa porta, al cap d’una estona mentre miro la sala on hi ha la historia del camp despres de 1945, surto al pati cap al “bunker”, així s’anomenava l’estaro o calabós,  un edifici, estret i paral·lel a on ara estic. En aquest lloc i en el seu pati era l’autentica central del terror on es practicaven, assotaments, tota classe d’actes terrorífics , àdhuc afusellaments descriminats contra els reclusos. El 1999 ho van convertir en una exposició permanent. Desprès de passar per la distancia del mig patí , entro per la caserna SS, al mig del “bunker”, i vaig cap a l’esquerra fins arribar a una reixa que no deixa anar mes enllà, desprès de passar per cinc o sis cel·les per banda.  Giro i torno a l’inrevés cap a la dreta de l’entrada on hi ha unes trenta cel·les per banda en un passadís que sembla que no s’acabi mai, segueixo poc a poc observant cel·la per cel·la, tan les que estaven tancades amb les petites finestres enreixades i els forats enreixats o no de les matusseres portes, o les que no hi havia portes i com a moltes hi havia la historia d’alguns dels que les havien patit o algunes de les seves frases projectades a les fosques parets , fins arribar al final de tot, a dins sento l’angoixa, la fredor i la claustrofòbia dels tancats.       

...

Continuarà ...

Víctor Lluelles i Cardona

http://elblocdelvictor.blogspot.com