30.04.13
BANGLADESH,
VERGONYA I PERVERSIÓ DEL CAPITALISME.
Avui
en dia al darrera dels anomenats Països
Emergents , que molts d’ells ja sembla que siguin primeres potencies pel
seu poder econòmic o industrial com el Brasil,
Sud-àfrica, República Popular de Xina i Corea del Sud i encara que no hi ha un nombre determinat de Països o mercats emergents, podríem sumar-hi entre d’altres a: l’Índia,Mèxic, l'Argentina, Polònia,
Turquia, Indonèsia, la República Txeca,
Hongria,Perú,Polònia,Rússia,Malàisia,Marroc,Pakistan,Filipines,Romania,Tailàndia
o Xile. Al darrera d’aquest venen els Països menys
desenvolupats, també anomenats Tercer Món, països en vies de
desenvolupament o subdesenvolupats. Un país pot ser
classificat com a país menys desenvolupat, o pobre, si compleix amb tres
criteris: una renda baixa , uns recursos humans dèbils ( baixa
nutrició, sanitat, educació i analfabetisme adult); i una gran vulnerabilitat econòmica. Aquest països
que n’hi ha mes d’una cinquantena i que es troben principalment a l’África, Asia i l’Oceania.
Treballar amb
mínimes condicions.
Molts
d’aquest països potser si que emergeixen, però ho fan a costa de la penúria de
la seva població que treballa sota mínims. Si, això passa a la Xina, la India, Indonèsia, etcetera...i
com veiem, també a Bangladesh ( un dels Països menys desenvolupats )
on la seva població treballa en
condicions infrahumanes sense cap tipus de condició , ni social, ni laboral,
(sense seguretat social,sense contractes, sense prevenció de riscos laborals,
sense seguretat als llocs de treball, etc. Contractats per unes empreses
anomenades “serioses i normals “ que a la vegada ha estat contractats per
empreses d’aquí, o per multinacionals de tot tipus, sobretot tèxtils i de
moltes marques de les que fan mes patxoca en el món occidental i que tots
comprem i venem sovint. Marques i empreses ( de tot arreu, com s’ha vist hi
podem trobar: Mango, Primark, Benetton,
El Corte Inglés, etc) que si traslladen perquè els hi fabriquin uns
productes el mes barats possible (cosa licita) i de la mes baixa
qualitat possible (cosa il·lícita), sense cap control de les condicions humanes i
laborals (cosa il·lícita) i que moltíssimes empreses i empresaris sense
escrúpols no tenen cap problema en anar-hi. També ens toca als compradors que
no tenim cap mirament en ser-ne partícips, tots som els pobres consumidors,
sobretot en les rebaixes i del tot a cent dels països també anomenats “seriosos
i normals “ del món occidental.
A Bangladesh, per exemple, hi
ha els sous més baixos del món, avui
s'atansa a 30 euros, aconseguits gràcies a grans mobilitzacions obreres, fins
fa poc el sou mínim era de 16 euros el mes. Clar que així es el segon
exportador mundial de roba, després de la Xina. La confecció es el 80% de les
exportacions anuals, Quina vergonya.
Els fets de Bangladesh.
Tinc
de reconèixer que, tristament, nomes ho critiquem, exposem o en parlem, quan
passen cossen com han passat aquest dies a Bangladesh,
amb la gran desgracia de l’ensorrament el passat dimecres 24 d’abril del
2013 d’un edifici de vuit plantes a Dacca,
la capital de Bangladesh - Edifici que es va construir amb materials de baixa
qualitat, i que estava denunciat que no si podia treballar -. Fins ara, gairebé
una setmana desprès, a causat més de 380 morts i 1.200 ferits. L’edifici
anomenat Rana Plaza, era propietat de Mohamed Sohel Rana, per casualitat, un
alt responsable de l'ala juvenil del partit al govern a Bangladesh, la Lliga
Awami. Resulta que en aquest edifici hi havia un taller, entre molts d’altres,
de la Phantom-Tac - nom força adient -, que el president n’es Aminul Islam,
participada a parts iguals entre Phantom Apparels i Textile Audit Company, amb
adreça postal a Reus (Baix Camp), i el català David Mayor n’és director general
, “...
a casa calderades...”, la Phantom-Tac ocupava 2000 metres quadrats de
l'edifici ensorrat amb quatre empreses més fins 8000 metres quadrats . Aminul
Islam va ésser detingut dissabte quan intentava fugir cap a l'Índia i David
Mayor es buscat internacionalment.
Guaitem a prop, doncs de
petits Bangladesh, també en tenim aquí i molts.
A
42 anys del Concert per Bangladesh de George Harrison encara es vigent el final
de la seva cançó :
We'veu got to
relleu Bangla Desh
Relieve the people of Bangla DeshRelleu the people of Bangla Desh
Relieve the people of Bangla DeshRelleu the people of Bangla Desh
Víctor Lluelles i Cardona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada