CRÒNICA D’UN FINAL DE FESTES NADALENQUES.
Permeteu-me unes consideracions
post-nadalenques.
Desprès de gairebé quinze dies de disbauxa mengívola i de tots tipus, talment
com que se’ns acabes el món, i vareu veure que la predicció Maia del 21.12.12,
no era certa, perquè ja sabeu, que el món comença i s’acaba cada dia per algú o
altre.
Tampoc se perquè endrapem aquestes Festes d’aquesta manera tant desaforada,
quan aquell que n’anomenem el Messies i que mes o menys va néixer per aquestes
dates, i ho va fer, segons diuen, pobre, en una cova i dins d’un pessebre. Mentre
ell fa uns dos mils anys, allà a Betlem, ho passava repu-nyetera, fred a la
cova envoltat de pastors, nosaltres , vinga, no ens estem de res, Nit de Nadal, dia de Nadal, Sant Esteve ,
Cap d’Any, dia de Cap d’Any, Reis i tutti quanti , i a mes li tenim
d’afegir els regals del Pare Noel,
Nicolaus, Santa Claus, del Tió , de l’Arbre, dels Reis i els que venen de
resquitllada i si aquí hi afegim les menges i begudes de tot tipus , per
Setmana Santa encara faríem llista. per això que cadascú recapaciti el que
calgui i que encavat no anem dient allò : d’estic més tip i que s’ha engreixat
un parell de quilets, com a mínim.
Tampoc entendre mai - ja ho deixat per impossible -, el perquè aquest dies ,
ens desitgem totes les ventures del món, Bones
Festes, Bona Pasqua, Bon Nadal, Bon Any , Bons Reis!, etcètera, etcètera, i
desprès la resta de l’any ens fotem a parir els uns als altres i ens diem el
nom del porc d’allò mes, ja ho diuen al final de la peli de la Marilyn i el Jack Lemmon :
“Ningú
es perfecte...”.
Intent d’una petita crònica
post-nadalenca.
Desprès
d’unes Festes Nadalenques intenses, i
que he estat una mica a tot arreu, i així tots contents. De salut, toco fusta,
ferro i el que calgui , perquè continuï com ara, ja que no em puc pas
queixar.
El
Diada de Reis , per moltes raons soc
a Sitges , desprès de unes Festes de
Nadal - que hom en diu així per agrupament
de Nadal, Cap d’Any i Reis i els
esdeveniments entermitjos - plenes de menjars, dies de trobades amb les
famílies, dies de records, nostàlgies, llàgrimes i malentesos, però també dies d’amor, d’unió
i felicitat.
Dia
de fi de festes on la majoria de les cases estant curulles de joguets de tota
classe , on al final de l’hora de dinar tota la família esta pendent del joguet
de moda corresponent, els crits de “ es meu..!., no me’l dona..!.”,
haviam a qui li tocarà la fava , perquè normalment el Rei de ceràmica amb gust
de massapà de dins al típic Tortell de
Reis, la majoria de les iaies o iaios el guarden per la neta o el net que
toca, i fan mans i mànigues perquè així sia per poguer-lo coronar. Hom ho va fer
el dia abans per qüestions tàctiques i malgrat no tocar-me la fava tingué de
pagar el tortell.
Es
diumenge i Dia de Reis, avui estic
sol, per relaxar-me. Surto tard de casa,- i no tinc res que m’apressi - ho faig desprès de fer una mica de feina al
portàtil , d’acabar de rellegir el Testimoni
Mut de l’Agatha Christie, un llibre del 1937, que us tinc
de dir que no se sap l’assassí fins gairebé a les darrera plana, amb Catalunya
Musica de fons, i continuar el Jo
confesso, que no fa gaire el vaig començar, del Jaume Cabré , editat per Proa, un gran llibre d’un miler de pagines
que em te ven enganxat i que vaig recomanar al doctor Pere Bernat. Com sovint vaig a fer el cafè en llet en un got a L’Aixeta, però sense l’ordinador.
Desprès
d’encantar-me xerrant amb un i altre, dono una volta per la vila, en un dia
talment primaveral i m’adono dels darrers canvis i no tots bons, vaig a fet el
vermut al Xampú Xampany i mes tard a menjar un xic Al secret de l’Ana, feia temps que no hi havia anat , pujo per
Espalter on hi veig una nova Barberia com les d’abans , trenco per
Sant Josep i veig a La botiga de La Bel,
la capsa d’El Joc de les Diades Populars i el llibre del Roland Sierra i
Francesc Ramírez “ Hi havia una vegada
Sitges”, ja se el que em durant els meus Reis. Prop de la Caixa Tarragona,
Catalunya Caixa , ho com se digui , ens saludem a corre-cuita amb Miquel Forns,
l’alcalde de Sitges , tot
desitjant-nos Bon Any.
Pujant
pe l’Avinguda Artur Carbonell veig a l’aparador de la Farmàcia Gerard Planas un pessebre que reproduïa fidelment la
façana del Racó de la Calma sitgetà
i que el dilluns al matí ja no hi era. I cap a casa perquè enguany de Rei ja
n’he fet prou.
Víctor Lluelles i Cardona
http://elblocdelvictor.blogspot.com09.01.13
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada