PER LA SARDENYA - UN DIA AMB L’ESCULTOR PINUCCIO SCIOLA. (3)
Del meu tomb per la Sardenya
el juny i juliol del 2010.
Continuació.
Continuant amb Pinuccio Sciola .
L’estona
anava passant i en Pinuccio m’anava ensenyant i explicant la seva obra
en aquell conglomerat d’escultures i proves de tota mena que hi havia a la seva
casa-estudi. Una casa amb un gran portone, que sempre estava obert ,- una cosa
que ja era popular entre tots el veïns de San Sperate-, una gran casa, amb un
gran jardí, on les plantes, flors i les escultures es barrejaven com si fos el
seu habitat natural, i de passada m’explicava la seva vida des de l’A a la Z,
que si era descendent de mexicans, que no feia gaire l’havien operat, que tenia
un parent que era pintor de murals, etc.
Moltes escultures arreu.
Hom
que es pensava que amb l’obra d’allí dins ja s’havia acabat tot, de cop en Pinuccio
en va dir : “ Si vens amb mi t’ensenyaré molta mes cosa ...!!!”,
vàrem pujar al seu cotxe i sortirem de casa seva com si ens coneguéssim de tota
la vida. Passarem pel mig del poble i vertaderament no sàvia pas on anava, però
de cop i volta em va portar a una finca que estava plena de gom a gom de grans
escultures de tota mena, les germanes d’aquelles mostres que tenia a casa, i
mentre anàvem donant voltes amb el cotxe pel mig de la seva obra va dir-me : “
Segur que no has vist mai una exposició d’escultures des de dalt d’un cotxe en
marxa “, desprès d’un seguit de voltes per tot aquell munt d’obra que
semblava que hagués crescut espontàniament allí mateix, deixarem el vehicle i
em porta junt a unes escultures i m’ensenyà que vertaderament apart del disseny
i l’estètica de debò si que havia aconseguit treure musica de les pedres. Amb la il·lusió d’un nen petit que havia fet
un gran descobriment va anar a les diferents
escultures i passant-hi la ma o una altra pedra, em deia: “ Mira, mira
com sonen...”, i de debò que d’aquelles pedres esculpides amb un munt
de talls hi sortien uns sons. Seguidament va mostrar- me moltes d’altres obres
que no tenien res a veure amb les pedres sonores, allí ni havia de tots
tipus, escultures en forma de vela marina, de una gran flor, de una solfa, i de
moltes d’altres formes, conjuntament amb moltes a mig fer. I jo encavat de
gaudir d’aquells centenars d’obres, d’escoltar-lo i fer fotografies a dojo,
vaig pensar que allò era tot, doncs no. “Vine que t’ensenyaré mes
coses...” , em digué, i vinga cap a una altre lloc.
Amb idees sense aturador.
Agafarem tot seguit el cotxe i en dirigirem cap a
l’altre costat de San Sperate, i el temps anava passant i s’anava fent tard. Al
cap d’una estona arribarem a una gran casa de cap de les afores, que també
estava plena d’escultures, però d’unes que no havia vist enlloc. Llavors li
vaig preguntar si allí també hi treballava?, i em va contestar afirmativament,
però seguidament va dir-me que la seva intenció era fer un centre per artistes,
però un lloc especial, perquè creïn i
treballin de forma lliure , i obrin la porta a la creació i a la seva imaginació.
Dient-me que era un dels primers a saber-ho. La casa era molt gran i es veia
que s’estava preparant amb diverses sales, estances, cuines i instal·lacions
sanitàries i que poguer fer aquest projecte seria una de les il·lusions de la
seva vida.
Una obra diferent.
En
aquella casa de les afores de San Sperate, plena a vessar d’escultures de tot
tipus i formes , unes acabades i d’altres a mig fer, aquesta vegada, però
barrejades amb tot un munt de proves d’escultures amb xapa i tot de prototipus
amb ferro forjat o fetes amb oxi-tall que no les havia vist mai i em va que aquella era una obra experimental
i que l’ajudava el seu nebot.
Un gran admirador de Gaudi.
Entre
de les moltes coses de que vàrem parlar, i no se com, va sortir a la conversa
en Gaudi, dient-me que precisament ell n’era un gran admirador i va resultar
que un tros mes avall, dins d’un cobert hi havia una serie d’escultures
metàl·liques, totes iguals, fetes amb moltes brides de envestida i que
precisament en Pinuccio Sciola havia titulat el muntatge Homenatge
a Gaudi, aquella era una vertadera mostra del que era un gran admirador
del nostre geni arquitectònic.
Continuarà.
Víctor Lluelles i Cardona
Fotos arxiu i/o d’en Víctor Lluelles i Cardona
Aquest mateix article del Víctor Lluelles i Cardona, es
va publicar conjuntament per L’Eco de Sitges, el popular setmanari sitgetà que
des del 1886 està en versió impresa ( i que aquest 2012 fa 126 anys
d’existència).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada