UN TOMB PER FORMENTERA
(1)
Del 28 de Juny al 3 de Juliol del 2012
Records a manera d’introducció.
Quan vam dir que per Sant Pere aniríem a Formentera a mida que
s’atansaven els dies m’anava posant mes neguitós, i no sabia pas perquè , ho
potser si. Fa anys que no he trepitjat la mes petita de les Pitiüses. Ara quan
em llegiu suposo que ja serè de nou prop de les savines i de les sargantanes
autòctones formenterenques.
Mirades retrospectives de Formentera.
Recordo que les vegades que hi vaig estar , em
va quedar incrustada la sensació que Formentera era un tros, petit, si, i ben
petit de la Catalunya interior que havia anat a parar al bell mig de la
Mediterrània, concretament a 40 milles nàutiques (uns 74 quilometres) de la
costa peninsular. Desprès amb el temps cada vegada més m’anava convencem, i
potser només en la meva imaginació que no era pas un tros , sinó que semblava
talment un tros fet de trossos catalans. Amb molts trossos de tot tipus, de
secà, trossos d’oliveres o d’ametles, tot envoltat amb murs i parets de
pedra com si fóssim en un terreny segarrenc, d’altres trossos amb algun marges,
pocs perquè tot és molt pla. També hi trobem trossos de salines talment com si
fóssim a Gerri o a Vilanova de la Sal, al Pallars Sobirà i la Noguera
respectivament, i tot aixó representa mes de la meitat del terreny de la petita
Illa. Trobareu moltes zones on sòl es pedregós i pla, amb escassa vegetació i
sense cap conreu on hi campen les Sargantanes - de moment autòctones – entre
mig dels romanins i les farigoles. En una gran part de Formentera veurem que hi
creixen boscos de pins i de savines. També trobarem alguns exemplars de pins
pinyoners.
Podríem dir que la savina és l'arbre
característic de Formentera, doncs en cap altre illa arriba a aconseguir una
importància tan gran, tant pel tamany o per l'edat d'alguns dels seus
exemplars. Les savines son una planta molt resistents al fred, la calor, la
secada i els sòls pobres o lleugerament salins. A moltes cases de Formentera si
troben parts de portes , finestres, bigues i d’altres per la duresa de la seva
fusta.
Tot aixó emmarcat per un mar blau claríssim per
l’efecte dels boscos de posidònies que hi ha als seus voltants, Em sembla,
però, que quan és va fer és varen deixar a mig fer una part alta, que deixaren
a mitges la part muntanyosa, potser només per un problema d’estètica , i que
acabaren amb un pla la part alta , que n’anomenen La Mola.
La Mola, es un mític pujol que troba a la ment
de la majoria dels Hippies i bohemis dels seixanta com Bob Dylan , King Crimson
o el nostre Pau Riba. La Mola te un petit altiplà que domina l’oest de Formentera
sobre els penya-segats on s’alça el far de la Mola, amb gairebé 200 metres, és
el punt més alt de Formentera i Juli Verne va immortalitzar el 1877 a la seva
novel•la Hector Servadac, un dels seus llibres menys coneguts, malgrat ser un
lloc on Verne mai va trepitjat. D’altres diuen que també li va inspirà El Far
de la fi del món.
Encara recordo pujar a la Mola amb el seu
paisatge auster ple de sabines, carrasques i pins, però que t’ho compensa anar
als penya-segats prop del Far on pots barrejar l’espectacle dels virots- jo em
pensava que eren les gavines - que niden al munt de forats i coves dels mes de
cent metres d’altura o jugar amb els molts gats que s’atansen mentre contemples
les extensions marines. .
Aquesta és una sensació que a les illes nomes
m’ha donat aquesta petita illa on notes que el mar es allà mateix, recordem que
la part del mig , la que uneix la Mola al Sud-est amb la part Cap de
Barbaria-Pla del Rei al Sud-oest, estant unides per una estreta franja d’uns
1,5 km d'ample i 5 km de longitud. A Formentera notes que el gust de la sal i
de l’aire humit es barreja amb la terra seca , els pins , els oliverars i les
savines. Una delicada i petita illa es troba, si mirem el mapa , com si
fos la continuació de la punta de la península.
Potser el darrer paradís.
Les darreres vegades que vaig estar a
la petita illa Pitiusa m’imbuí de que havia anat a un dels darrers paradisos,
amb totes les cometes que vulgueu i que a diferencia de les altres Illes
Balears la seva població i/o dirigents han tingut la virtut - cosa estranya- de
autoprotegir-se territorialment.
Una illa que, allí, al mig de l’aigua te la gran
sort, una sort semblant a la que tenen alguns llocs, molt pocs, de la nostra
Costa Brava, com Cadaquès , Tossa de Mar o Sant Pere Pescador, etc., que com
aquí la naturalesa els va posar en llocs on sempre, o gairebé, es difícil
d’arribar-hi, i no s’ha massificat molt perquè, segurament, s’hagués convertit
com Eivissa, Lloret, Roses, etc., que no els tenen gaire lluny, i aixó sumat
que en el cas de Formentera tampoc no te aeroport i unes costes molt poc
accessibles.
N’anirem parlant.
Víctor Lluelles i Cardona
Fotos arxiu i/o d’en Víctor Lluelles i Cardona
Aquest mateix article del Víctor
Lluelles i Cardona, sigui d’OPINIÓ, viatges, o assaig, etc, està o estarà
publicat conjuntament per L’Eco de Sitges, el popular setmanari sitgetà que des
del 1886 està en versió impresa ( i que aquest 2012 fa 126 anys d’existència),
també es publica o publicarà als diaris digitals SITGESNEWS.CAT - www.sitgesnews.cat, L’INDEPENDENTISTA www.independentistanews.cat i
CATALUNYANEWS.COM www.catalunyanews.com , tot aixó de moment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada