PER LA SARDENYA - UN DIA AMB L’ESCULTOR PINUCCIO SCIOLA. (1)
Del meu tomb per la Sardenya el
juny i juliol del 2010.
En
el meu tomb per la Sardenya del juny i juliol d’enguany 2010 , tinc de dir que
he conegut gent de tota mena, però us asseguro que no pensava pas que
coneixeria un personatge tan interessant com l’artista (Pintor, escultor,
dibuixant...) en Pinuccio Sciola.
Trobar-lo , sense conèixer.
Indirectament, encara que no ho sàvia, tot va començar
quan el segon dia d`estada l’illa passava pel poblet de Bordigiada per una
complicada ruta que m’havien aconsellat a Porto Torres a l’anar cap a Olbia. M’hi vaig parar per descansar, i a
l’anar a donar una volta pel simpàtic poble de muntanya, m’encuriosiren molt
veure a algunes parets un seguit de
grans fotografies amb moltes escultures molt realistes de personatges populars
sards, em varen agradar molt i com que vaig creure que era una cosa força
interessant, els hi vaig fer un seguit de fotos i me’n vaig anar, pensant-me
que havia fet una bona troballa i que un dia n’escriuria quelcom.
Desprès
de molts dies de continuar donant la meva volta sarda, em sembla, que era , per
Cagliari quan vaig veure en un aparador
una petita escultura de pedra amb tot un seguit de talls, , que em va agradar
molt, i vaig pensar es força original.
Fins
un dia que vaig arribar a Iglesias, - una bonica vila amb mes tretze esglésies
que hi ha a un 60 quilometres de Cagliari -. A l’anar demanar informació
turística d’Iglesias i de la zona , que com tots els llocs em tractarem molt
be, al dir que estava donant un tomb per tota la Sardenya,
m’indicaren que al marxar de la capital, Cagliari, sobretot, no deixes de
passar pel poble de San Sperate, que es una mena de poble museu, ple de murals
i escultures, però sobretot per veure i conèixer l’obra de l’escultor Pinuccio
Sciola, amb la seva important obra
escultòrica, i les seves pedres sonores , un nom que només coneixia de
referències.
En
vaig prendre nota i al marxar, a uns vint quilometres del centre de Cagliari a
prop de les tres de la tarda arribava San Sperate , el poble museu que
tant m’havien aconsellat, però que a mes era un lloc fruiter, sobretot de gran
producció de préssecs.
San Sperate.
Es
el poble museu, com diuen ells, que es troba a uns 18 quilometres de
Cagliari, passant per autovia SS 131 en
direcció a Sassari. Un poble amb una població propera als 7000 habitants i que
pel terreny on es troba es un lloc idoni per la producció fruitera.
Però
sobretot a l’entrar ja es veu que es un poble ben diferent, doncs tot esta ple
de murals i escultures, que vaig fotografiar d’allò mes, fins i tot en un tomb
vaig fer una foto a una escultura en una plaça dedicada a Nova York firmada pel
Pinuccio Sciola.
Buscant a Pinuccio Sciola.
El
nom i el cognom de l’artista no els coneixia pas ven be, perquè no copsava
correctament l’entonament de les seves pronunciacions, fins que la noia del bar
on vaig parar, me’l va apuntar tal com cal.
Desprès
de voltar i voltar tot el poble i de fer fotografies a dojo dels murals , de
les moltes escultures i també dels molts portals (portones o portales) que hi
havia com a San Vito.
Se
m’anava fen tard i encara buscava la casa de l’escultor Sciola, el volia trobar
personalment , doncs tothom d’aquell poble m’hi volia portar , doncs segurament
era la persona mes popular.
La trobada.
El
centre dels pobles sards hi ha molts carrers i carreronets, alguns força
estrets i a l’arribar-hi com es normal et ve molt de nou. Com sempre ja els
havia trepitjat i resulta que havia passat pel carrer de la casa de l’escultor
sense saber-ho.
Una
estona desprès , però, m’ho va confirmar un altre veí que m’indica la
mateixa que pensava, ja m’ho va semblar
quina casa era.
Una
casa amb un portone obert de bat a bat i que al damunt de
l’arcada hi ha un escut on i diu “Sardo i escultor”. Vaig gosar
entrar-hi sense vergonya, al fons de l’estança hi havia dos homes parlant, es
va atansar el mes jove, (desprès el vaig conèixer en un sopar, el Daniel), i li
vaig preguntar si hi havia l’escultor Sciola , em va indicar
l’home que parlava feia uns moments, vestit de blau i amb cabells blancs, com
jo mateix.
Continuarà.
Víctor Lluelles i Cardona
Fotos arxiu i/o d’en Víctor Lluelles i Cardona
Aquest mateix article del Víctor Lluelles i Cardona, de
viatges, es va publicar conjuntament per L’Eco de Sitges, el popular setmanari
sitgetà que des del 1886 està en versió impresa ( i que aquest 2012 fa 126 anys
d’existència).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada