PER LA SARDENYA - UN DIA AMB L’ESCULTOR PINUCCIO SCIOLA. (2)
Del meu tomb per la Sardenya
el juny i juliol del 2010.
Continuació.
La trobada amb Pinuccio Sciola .
Em
vaig atansar a la persona indicada, dient-li : - Vostè es l’escultor
Sciola?, amb el meu italià -sard- català que estava emprant durant tot
el viatge, amb un somriure irònic sota el nas va contestar-me que si , i ell em
va preguntar d’on era, i jo li va contestar , - com sempre ho feia i ho faig- -
De Barcelona...!!!, i
automàticament va dir-me que - Fa molts anys hi vaig viure una temporada,
i també a Madrid on hi vaig estudiar...!!!.
Li vaig dir que hom estava fent un tomb per la
Sardenya i que m’havien parlat d’ell i
de la seva obra a diferents llocs i que n’estava molt interessat a parlar-hi
una estona i si de passada m’ensenyaria la seva obra. Sense pensar-s’ho gaire
em va contestar afirmativament i em va fer entrar una mica mes endins de la
seva casa- jardí - taller – estudi, on hi havia centenars d’escultures,
dibuixos i pintures de tots tipus. Però principalment de les mes
característiques de la seva darrera obra, i de la mes recent, la de les pedres
sonores.
Llavors
de cop i volta , em va començar a parlar en castellà - espanyol, en diuen-
gairebé perfecte, i llavors va explicar-me que , també, fa molts anys, apart
d’estar a Madrid , va viure a Mèxic, on encara i manté força lligams.
Mentre
m’explicava tot això, sense parar, la primera cosa que va fer, fou portar-me
mes endins on hi havia moltissimes escultures, que desprès vaig saber que la
majoria eren mostres, proves i prototips, Es va atansar a uns models que
semblaven de guix amb tota una sèrie de talls transversals, i passant-hi les
mans pel damunt com si fos un xilofon, vaig comprovar ,encantat , que
s’escoltava una mena de musica que hi sortia, fou llavors quan entengué el que
volien dir les pedres sonores.
La gran pedra que es la Sardenya.
Abans
de conèixer a en Sciola , ja havia vist el munt de grans pedres lliures
que hi havia per tota la Sardenya i que molts dels seus habitants , sobretot
els de les zones mes rurals, les aprofitaven per posar-les als seus jardins i
cases, com si fóssim per si mateixes obres d’art que havia fet la naturalesa.
Fins i tot un dia parlant amb l’Hectore de Mamoiada, em va dir que la Sardenya era una gran pedra i
per això no hi havia terratrèmols. Aquesta gran pedra i tots el milions de pedres
de tots tipus i formes son una de la matèria prima que fa servir Sciola per
construir part de la seva obra i per això em va dir frases com que : “La
Sardenya es una gran escultura que fem canviar entre tots ...” i com que havia vist
que tenia antigues maquines de pagesia a casa seva i algunes com si fossin
escultures per San Sperate, li vaig preguntar perquè? i va dir-me:
“El vertader escultor es el pagès que amb la seva feina i eines canvia
el territori...” i es per això que
m’agrada col·leccionar maquines i eines de la pagesia i posar-les arreu, com si
fos una escultura.
Les pedres sonores.
“ No crec que he fet cap descobriment, només que segurament he trobat
el so de les pedres , que son mudes...”, amb una
frase com aquesta, una de les moltes que em va dir en Pinuccio Sciola,
durant les hores que estarem junts, i amb el que m’havia ensenyat, cada
vegada entenia mes les pedres sonores que apart de d’altres tipus
d’obra, li han donat una gran fama.
Una
fama sobre aquest “producte”, - el nom li poso jo – que l’han portat a
fer escultures musicals i exposicions monogràfiques arreu, com la que va fer el
maig i juny del 2007 al Palazzo della Frumentaria (antic magatzem del gra per
la població) de Sassari amb el títol de Litofonie Sciola, referent a la
musica de les pedres. Tot això es el que li ha donat la fama de l’home
que ha descobert la musica dins de les pedres i ha fet que amb el rosament de
les mans o altres pedres esdevinguin objectes o instruments musicals d’una
bellesa d’incomparable. Vaig anar comprovant que la musica l’aconsegueix amb
els molts talls i les diferents formes que Pinuccio li dona a les pedres
que apart de el so també les fan originals.
Continuarà.
Víctor Lluelles i Cardona
Fotos arxiu i/o d’en Víctor Lluelles i Cardona
Aquest mateix article del Víctor Lluelles i Cardona, es
va publicar conjuntament per L’Eco de Sitges, el popular setmanari sitgetà que
des del 1886 està en versió impresa ( i que aquest 2012 fa 126 anys
d’existència).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada